Una proposta d’escriptura i de reflexió per als alumnes en temps de confinament

Avui us faig una proposta breu basada en la lectura de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà (Anagrama, 2019). Torno a l’esperit més genuí del blog: a partir d’obres literàries actuals (sobretot novel·la, sé que en aquest blog hi ha encara una mancança de poemaris per tractar a classe i d’obres de teatre) no pensades per als adolescents faig propostes de lectura per a Secundària.

Aquestes ja tres setmanes de confinament hem vist com la improvisació ha jugat males passades al Departament d’Ensenyament, que ha anat fent recomanacions que després s’han hagut de desdir (l’ensenyament en línia). També s’ha passat d’uns primers dies en què mestres i professors , que no paren de treballar (ma mare és mestra i ho visc des de la distància), han fet un acompanyament intens dels alumnes amb propostes d’activitats per a 15 dies, correccions i videotrucades per aprofitar les possibilitats de les noves tecnologies. A la universitat vam rebre per correu llistats de recursos per treballar en línia durant la primera setmana i després s’han hagut d’adaptar mètodes, continguts i avaluacions. Al grup de WhatsApp de les companyes de sessions postpart em diuen que a les escoles bressol també els van inundar d’activitats i alguna videotrucada. Aquest afany de transmetre continguts, d’ensenyar el que s’havia pautat a les programacions, ha perdut força la darrera setmana. Hi ha hagut articles i veus crítics amb la manera com s’intenta que un infant “no perdi el curs” treballant, com els pares, davant d’un ordinador en lloc de reflexionar sobre el moment que vivim, en lloc d’aprofitar els dies amb els pares per aprendre allò que només ells ens poden ensenyar (tant pel que fa a continguts com a l’aspecte afectiu). Perquè cada vegada som més conscients que això no és només una pausa de quinze dies que afecta “només” uns quants. Que quan sortim el món que ens espera no serà el mateix.

De les notícies dels darrers dies, a més de la reducció de la taxa d’infeccions, m’he alegrat de llegir que els ocells es reproduiran més enguany i que cantaran més fort. La força de la naturalesa, que nosaltres també tenim malgrat el desànim general. I és de la natura que us vull parlar. Aquests dies ha coincidit que llegeixo Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà (quan robo temps a les notícies de la COVID 19 i el meu fill fa la migdiada, que això del teletreball amb xiquets a càrrec demana descans i tenir cura d’un mateix, també) i tinc la sensació que la muntanya de la Mila de Víctor Català em parla, ella i tots els éssers vius que l’habiten. Literalment. Cada capítol, una veu narrativa: el núvol de tempesta parla, parla la muntanya, els bolets, l’os (encara que no ho sigui de debò), l’os, l’excursionista barceloní. I Irene Solà caracteritza la veu de cadascun d’ells: la llengua de l’os n’és un bon exemple i fins i tot hi ha un personatge, Palomita, que parla en castellà. (Si em permeteu l’apunt, amb un estil radicalment diferent, aquesta muntanya tan propera és igual de màgica que la del primer conte de Satèl·lits d’Elisenda Solsona, en què ha desaparegut la lluna i la vida a la Terra canvia a causa d’aquest desastre natural –us sona?–).

Trobo que seria una bona idea (sense ofegar els alumnes) fer una selecció de 2-3 capítols breus que permetin veure com canvia la veu narrativa, entendre qui s’expressa i com i demanar als alumnes que siguin muntanya, moixó, paviment desinfectat del carrer, plantes del balcó, gossos ultrapassejats, terra del parc,… el que vulguin i s’imaginen com viuen la situació de confinament humà. Que els donin veu, que els facin parlar d’acord amb la personalitat que tenen. Que aprofitin per reflexionar sobre com un canvi influeix en l’ecosistema. I, si en tenen ganes, hi poden afegir un segon text, una veu personal, de l’adolescent que viu aquesta situació tan estranya. Amb la pròpia veu passada pel sedàs mínim de l’escriptura.

El llibre dona per a molt més i podríem tornar a parlar de llegendes, de festes i tradicions i, potser, als instituts on assisteixen alumnes dels pobles dels voltants encara hi troben més afinitats. De moment, però, us faig aquesta proposta modesta.

Imatge extreta d’Anagrama.

1 Comment

  1. Shaudin Melgar-Foraster Abril 10, 2020 at 01:32

    Sembla un llibre ben interessant (m’agraden les veus narratives). I la teva idea també m’ho sembla, d’interessant.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *