Literatura infantil (0-4 mesos)

Potser aquesta entrada us sorprendrà per diverses raons: perquè fa temps que no actualitzo el blog i perquè sempre que us he parlat de l’anomenada literatura infantil i juvenil, ho he fet d’obres que penso que poden engrescar els alumnes d’institut. Si fa mesos que no escric aquí és perquè al gener vaig ser mare i he redistribuït la meua organització del temps.

Biblioteca Miquel Batllori de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès). Espai Nadó. 26/04/2019, sessió a càrrec d’Anna Juan.

Aquest cap de setmana el meu menut fa sis mesos i jo us parlaré, a partir de l’experiència de les millors tries que he fet pel que fa a la literatura (oral, escrita i dibuixada i del llibre com a objecte) de 0 a 4 mesos.

  1. La paraula oral. A l’abril la Biblioteca de Volpelleres Miquel Batllori va organitzar una sessió a càrrec d’Anna Juan sobre la literatura infantil. La primera idea que ens va exposar va ser que el primer contacte del nadó amb la literatura és a través de la paraula oral, d’allò que la mare li conta quan encara és a la panxa i, sobretot a través de la cançó, una vegada ha nascut. Per això ens va recomanar recórrer a les cançons de quan érem menuts, a les nostres mares, als cançoners (i fins i tot us diria al Youtube o al Cançoner d’en Mic del Club Súper Tres. El més important és que sigui la veu de la mare la que canti, no la d’una gravació, que podem usar per memoritzar-les. Dit això, jo que li parlo a tothora, procuro que les cançons no siguin sempre les mateixes (ni necessàriament infantils, ja que Bicicletes de Blaumut és un dels temes que li agraden més i m’ajudo també d’enregistraments Disney com “Under the sea” de La Sireneta o “I wanna be like you” del Llibre de la selva, que li canto i ballo amb l’acompanyament d’un mocador acolorit que moc enlaire), reconec les que l’atreuen més i m’ajudo amb les mans. Les seues cançons preferides són les que li puc representar gestualment: “Mireu allà dalt, en els estels que hi ha…”, “L’aranyeta xica”, “En Jan petit quan balla” o “Així fan, fan, fan, els petits bonics titelles” i quan de cop oblido una lletra, me la invento sense complexos.
  2. Des del principi li he contat contes tradicionals gesticulant, sense suport físic: el d’en Patufet n’és el millor perquè fins i tot té cançó.
  3. Tot tipus de llibres. Al meu fill li vaig explicar contes des que va nàixer. Vaig agafar els que guardàvem de quan ma germana i jo érem menudes (d’uns 3 a 6 anys), amb il·lustracions, i els hi contava ensenyant-li les imatges. Molt abans que els llibres de tela, doncs, ell va procurar passar les pàgines (i ho feia amb les de cartró amb una mica d’ajuda, de manera que vaig començar a comprar contes amb pàgines de cartró). També em vaig adonar que els que li cridaven més l’atenció solien tenir només una imatge ben representada al mig de la pàgina. Si hi passaven massa coses, no podia centrar l’atenció. I de seguida em vaig centrar en l’oralitat: vaig buscar una col·lecció que complís aquests requisits i que li pogués recitar com si fos un poema (amb rima i ritme). Així va ser com vaig descobrir la col·lecció “Del bressol a la lluna, contes per ser cantats”, de l’editorial Kalandraka, quan tenia menys d’un mes. Més endavant em vaig adonar que hi havia una melodia per cantar-los i jo utilitzo la del conte Lluna, que trobareu fàcilment a Youtube. El problema és que la versió original d’aquests contes és en castellà i, mentre que aquest manté les rimes en les dues llengües, altres contes de la mateixa col·lecció no ho fan i és difícil trobar com cantar-los en català (n’hi ha que directament no els han traduït). Cinc, per exemple, no acaba de funcionar bé en aquest sentit. A la sessió de la biblioteca ens van parlar d’una col·lecció similar, de la qual en conec dos. Us dic directament el que a mi m’ha anat millor: La gallineta maneta, de Combel editorial (una editorial infantil fantàstica, que ja apareixia al suplement que el diari Ara va dedicar a la literatura infantil per Sant Jordi). Aquest conte es pot escoltar després (té un codi QR que et porta a la versió cantada) i, sobretot, hi pots jugar: a la part superior de cada pàgina t’indica què has de fer amb els dits de la mà, que representa que són la gallina i els pollets. També rima. Al final, de contes rimats n’hi ha un munt, però aquests són un molt bon començament per a aquestes etapes inicials.
  4. Un altre tipus de llibre que ens van presentar a la sessió de Juan són els llibres d’imatges. N’hi ha que són fitxes en què hi apareix un dibuix (¡Mira! 20 tarjetas de imágenes para tu bebé, S.M, en què de fet la llengua és la que hi posis tu, perquè en una fitxa hi apareix per una cara un ou i per l’altra el pollet. Per als nadons de fins a tres mesos valen la pena les que treballen els contrastos (blanc/negre) perquè els ajuda a centrar la vista: jo n’havia fet a mà abans de descobrir-les. A la Biblioteca Joan Miró de Barcelona, especialitzada en literatura infantil, en trobareu. Però el que el va encisar va ser Tirallonga, una altra vegada de Combel. [Quan pugui us aniré penjant imatges dels contes, però perquè us en feu una idea queda com el llibre desplegat de la imatge principal, amb imatges a les dues cares]. Per què va tan bé? L’espai natural del nadó si no és al braç és al terra, damunt d’una catifeta (nosaltres usem la famosa de lletres i nombres). Tant panxa cap amunt com de bocaterrosa (els has d’estimular perquè s’hi estiguin, els quatre primers mesos) el nadó arriba als dibuixos, aixeca el llibre, alça les solapes… És de cartró i molt cridaner. Ell tenia tres mesos quan hi jugava.
  5. Això em porta als llibres de catró de grans dimensions que s’aguanten drets tot sols. Vaig recuperar un conte que ja no es deu vendre, però que tenia ma germana quan era menuda: Estimat arbre, de Disney. Tot i que no deu ser fàcil de trobar, us el descric perquè ni deuen haver molts de similars. Un conte que planto al terra, davant d’ell, a ell el poso de bocaterrosa (fent tummy time) i aixeca el cap per mirar els dibuixos. És dels seus preferits. L’uso des dels tres mesos, aproximadament.
  6. Només després dels de cartró, cap a la segona meitat del tercer mes, es va interessar pels llibres de tela (teixits diferents, sons, espills, objectes que en pengen). A la nostra biblioteca de capçalera en tenen un munt i a casa el que més li agrada és Al jardí, de Combel. En té tres, de tela i me’ls enduc quan fem un trajecte llarg amb cotxe, quan el baixem a la piscina o l’hi dono quan sopem i ens mira des de l’hamaca (ell mai no ha estat de quedar-se quietet sense fer res). També fulleja, des dels 4 mesos, els d’aquesta col·lecció anglesa: https://www.amazon.co.uk/Jelly-Cat-BN444J-Jungly-Tails/dp/B00AMRF0R4. [No cobro per cap entrada ni res similar]. Hi juga tot sol, en passa les pàgines.
  7. Pop up i relleu. Als tres mesos li vam comprar, per Sant Jordi, el primer conte tradicional, Els tres porquets, també de Combel. Una col·lecció preciosa amb les siluetes dels dibuixos en relleu. Aquesta col·lecció la volem anar fent a poc a poc. Faig que en ressegueixi les figures i dona molt de joc. Tots els contes amb els quals els facis interactuar donen joc (tant si és un peix que s’infla i faig el soroll de globus amb les galtes, com si els protagonistes són indis i em poso la mà davant de la boca, la meua o la d’ell…). També ha començat ara als cinc mesos a resseguir els forats de L’erugueta goluda d’Eric Carle, un clàssic, però fins ara era el que menys li cridava l’atenció (li vaig comprar en format petit, però acompanyada d’un peluix que també ara comença a usar dia i nit. Aquest intueixo que l’acompanyarà molt de temps, però serà a partir d’ara).
  8. Amb persones. Una mancança que hem detectat al mercat editorial per a nadons actual és la falta de contes protagonitzats per humans. Tot són animals. Deu ditets, de Kalandraka, no és així. Als tres mesos els nadons s’interessen pels rostres, especialment si somriuen. És un conte amb repeticions, sobre la multiculturalitat. Jo moc els meus dits quan apareixen els deu ditets de les mans i li faig posar el meu damunt dels fulls quan hi figuren els peus. Molt recomanable i tendre. A mi me’l va recomanar el compte dels Petits lectors d’Instagram).
  9. Revista. La revista Piu piu de Publicacions de l’Abadia de Montserrat combina números ideals per als més menuts amb altres de més complexos. De 0 a 3 anys.
  10. La gran troballa dels 4 mesos va ser el seu primer llibre de sons (amb solapes): On és el meu peluix? Enllaç: https://www.grup62.cat/llibre-on-es-el-meu-peluix-el-meu-primer-llibre-de-sons/197628
  11. També m’agrada que jugui amb les pàgines de revistes que puc deixar-li trencar, de catàlegs del supermercat, del que sigui. I, finalment, els llibres d’ell els poso en un prestatge amb la coberta exposada (no el llom) i hi vaig amb ell per triar-los. Bon estiu!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *